ENCÍS DE LLUNA

“Mira, un gat!” va dir assenyalant l'ombra d'un 127 mal aparcat. Vaig aixecar el cap massa tard però, malgrat tot, vaig assentir per fer-li creure que l'havia vist.

Vam continuar caminant; era una nit trista. Vaig intentar buscar l'estela de la lluna per sobra del mur discontinu de pisos que limitaven la meva visió. Feia uns dies que havia estat lluna plena i jo l'havia pogut contemplar mentre passejava per una de les amples avingudes que fugen de la ciutat. Llavors la seva presència m'havia desconcertat. La seva encisadora visió havia fet tornar a mi una sensació desconeguda durant molt temps... semblava com si en aquell instant ella li hagués donat un sentit perdut a l'esclat dels meus ulls. Però avui no havia tingut sort. El carreró era massa estret i els edificis massa alts. Avui fins i tot ella em negava la seva presència.

“Mira, un altre!” aquesta vegada si que l'havia vist. La totpoderosa llum d'un fanal el deixà al descobert. Era un gat pàl·lid, flàccid, escardalenc.

“N'hi ha per tot arreu” va dir. “Aquests animals tenen males puces. A la més mínima se't llancen als ulls”. Exagerava, com sempre.

En acomiadar-nos vaig continuar caminant. El carrer era llarg, molt llarg i jo estava sol.

/No he estat una companyia massa agradable avui. Però això tampoc no importa massa/

Una ombra em mostrà el meu error: “N'hi ha per tot arreu”. Tenia raó.

Un altre va travessar el carrer molt a prop meu, sense mostrar cap mena de temor.


/Després de tot no tenen cap motiu per mostrar-lo. Son sota la seva protecció i si mes no durant la nit, serien els amos del carrer, tal i com sempre ho han estat./

Caminava inquiet, gairebé tremolós. La incertesa començava a endinsar-se al meu interior.

Un altre va sortir sota un contenidor d'escombraries. Es movia amb gravidesa i ni tan sols va dignar-se a dirigir-me una mirada. Un de més polit miolava assegut tranquil·lament sobre una tapia de ciment. A cap d'ells no l'importava la meva presència. En aquell moment semblava com si RES no els importès. Com si RES no els pogués inquietar. Com si sabessin que algú els protegia, algú per sobre d'ells, per sobre dels homes...

/Això no te sentit/

Jo caminava, caminava, caminava. I ells sortien de sota dels cotxes, sortien de darrera els fanals, sortien de dins dels portals, sortien del damunt dels arbres, sortien, sortien, sortien...

I jo continuava caminant, però ella no hi era.

I jo la buscava: “On ets?, on ets?”

I jo continuava caminant, cada vegada més de pressa. Caminava sense saber cap a on, ni tan sols per què.

/Però això no té importància. Res no te ja importància/

Havia caigut sota el seu encís i no en podia sortir, no en volia sortir: “On ets?, on ets?”

Cridava amb tota la força de la meva ànima i els crits es fonien amb els miols i els miols enfonsaven els crits i els feien desaparèixer.

I quan tot eren miols, ella va aparèixer. I vaig voler saltar per apropar-me, però no vaig poder, sentia un pes que em lligava al terra: “Una cua!”, vaig exclamar.

/La meva cua/

Ella s'havia fet amb mi. Havia caigut sota el seu encanteri, com tots els altres, i ja no podia fer res.

Miolar, això si. Miolar com feien els altres demanant-li la fi del nostre malson.
La resta... la resta ja no importava.



“Nou de nous”
Sant Jordi 1988.
IES La Salzereda







Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.